Patrimoni de guerra a la costa tarragonina (II)

Bateria de Costa de Sant Joan, a Tamarit

Aquesta setmana vam visitar la bateria de costa situada a la muntanyeta de Sant Joan, de La Móra – Tamarit (Tarragonès).

La bateria, que normalment és batejada amb el nom de ‘bunker’ per la majora part dels que la visiten, amagada enmig d’una petita àrea boscosa rodejada entre cases i xalets, com es pot observar tan al mapa satèl·lit com a les fotos realitzades, té més de 200 metres de longitud; i des d'aquest mateix refugi, durant la guerra, es va consolidar un dels grans enclavaments defensius de la costa tarragonina per tal d’aturar les possibles embestides per mar de les tropes franquistes.

Mapa Satèl·lit on es divisa l'enclavament defensiu republicà

Visió del mar des de la bateria defensiva on actualment s'hi troba aquest complex urbanístic ple de cases i xalets

Posem-nos en context

Dos esdeveniments bèl·lics, d’una banda, l’enfonsament del destructor Almirante Ferrandiz de l’armada republicana pel creuer facciós Canarias el 29 de setembre de 1936, quan aquest primer feia tasques de vigilància a l’estret de Gibraltar i de l’altra, la fugida del destructor Gravina al port marroquí de Casablanca quan era perseguit pel creuer Almirante Cervera, van deixar via lliure al pas de gran quantitat de material i homes de l’exèrcit feixista, que eren retinguts pel bloqueig republicà, des del protectorat fins a la Península. Des d’aquest moment la costa republicana de la Mediterrània era a l’abast de la flota enemiga. Veient la indefensió de les ciutats costaneres catalanes, dels seus ports, i la por sorgida entre la població civil, es crearien el 7 d’octubre de 1936, les Unitats de Fortificació i Obres supervisades conjuntament per les Conselleries de Defensa, Obres Públiques i Treball del Givern republicà.

L’objectiu era protegir-se de les incursions navals o desembarcaments procedents de Mallorca, illa on operaven les unitats navals de l’armada insurrecte -unitats encarregades de vigilar el litoral republicà per bloquejar i evitar l’enviament d’armes o mercaderies als ports sota control republicà denominades Fuerzas del Bloqueo del Mediterráneo.

A mitjans d’octubre de 1936, el Major d’artilleria Eduardo Medrano Rivas és nomenat comissari de Defensa Militar de la Generalitat de Catalunya a Tarragona. El 23 de febrer de 1937, Eduardo Medrano, ja com a comandant de la 3a Divisió d’Exèrcit de Catalunya, es va reunir amb els presidents dels Consells Municipals de les localitats costaneres i d’algunes poblacions importants properes a aquesta, per aprovar les ordres de defensa que partirien de la Conselleria Militar de Tarragona.

A partir d’aleshores, s’iniciarien les construccions de trinxeres, llocs de vigilància, fortificacions de ciment i bateries de costa per tot el litoral de Tarragona per a la defensa i vigilància de les seves costes.

Posteriorment, des del Ministeri de Defensa i a proposta del mateix, s’aprovà pel Consell de Ministres el 12 de juny de 1937, la creació de la Dirección de Defensa de Costas, dependent de l’Estat Major Central, amb jurisdicció sobre tot el litoral mediterrani, des de la punta del Cap de Creus (Girona) fins a la desembocadura del riu Segura (Alacant), quedant subordinats els serveis de defensa de costes de la 3a i 4a Divisió Orgànica i altres organismes afectes a ella que fi ns a la data operaven. Es va dividir la costa en dues agrupacions, l’agrupació nord comprenia Girona, Barcelona i Tarragona i l’agrupació sud Castelló, València i Alacant.

L’Agrupació Nord que comprenia el litoral català fou dividida en tres sectors: Girona va pertànyer al 4t sector, Barcelona al 5è sector i Tarragona al 6è sector. Aquest últim subdividit en un semi-sector nord, que comprenia des de Cunit -límit de la província- fins a la Punta del Miracle a Tarragona i el semi-sector sud, que comprenia des de la Punta del Miracle fins a Alcanar.

Aquestes defenses formaven un complex sistema de casamates fortificades a les platges i bateries de costa que, en alguns casos, estaven recolzats per centenars de metres de trinxeres, pous de tirador i refugis per als servidors que eren destinats per a cada peça d’artilleria.

Entre les obres més importants construïdes a Tarragona, algunes de les quals no es finalitzarien mai, destaquen entre d’altres, les bateries de costa de L’Ametlla de Mar, Coll de Balaguer, Salou, Tamarit, Berà i Calafell.

Emplaçament i construcció

La muntanya de Sant Joan de Tamarit, ubicada al terme municipal de Tarragona, és un lloc privilegiat d’observació i vigilància de la costa, per la seva alçària i proximitat a ella, doncs, per l’est, protegeix el port i la ciutat de Tarragona de possibles incursions navals.

Si bé la seva construcció fou iniciada per la Comissió d’Obres i Fortificacions de la Generalitat de Catalunya, no tenim dades concretes del començament de l’obra. El que si sabem és que mai no s’arribà a finalitzar.

Aquest no fou l’únic cas. La manca de pressupost va ser un dels grans inconvenients a l’hora de construir aquestes significatives defenses com les de Calafell, Berà, Monnars, etc. Segons un dels seus projectes, constava de dues seccions per a una bateria de quatre peces. La primera secció (també nomenada nord) és inacabada. És una obra de ciment i formigó armat amb un mur de pedra al voltant d’ella, en la seva part exterior, té el seu punt de mira cap a l’est, en direcció a la costa. La direcció de tir de la part esquerra és al nord-est, en direcció a les comunicacions terrestres. La galeria interior, que comunica les peces, té quatre boques de refugis de gran obertura. L’interior d’aquestes boques es comuniquen entre elles amb diversos metres de recorregut, amb habitacions estables i resguards. Tota aquesta estructura és al natural i sobre la pedra de la muntanya.

La segona secció (també nomenada sud) de la bateria es troba a uns 80 metres de l’anterior. És també de ciment i formigó armat i, el niu per a les peces, té la direcció de tir cap al sud conservant-se els seus ancoratges. La posició té quatre boques d’entrada per a l’interior dels refugis. A les dues primeres boques s’accedeix per unes escales en forma de ziga-zaga, quees comuniquen per una galeria plana i té tres habitacions estables, sense

sortida. Les dues boques següents, tenen el mateix accés que l’anterior, però aquesta, al fi nal, disposa d’una altra boca de sortida i una habitació estable.

La profunditat d’aquests refugis és de 14 metres aproximadament, amb diversos respiradors que, des de diferents punts del refugi, es comuniquen entre si.

Al costat d’aquestes bateries i a poca distància, es trobaven dues casetes separades entre elles per uns 50 metres, fetes de maó i ciment. La primera tenia dos departaments divisionaris, un per a cuina econòmica i l’altra per a magatzem. La segona caseta era destinada per a lavabos individuals i urinaris. A uns tres-cents metres cap al mar es trobava una casa-observatori, les finestres de la qual donaven al nord-est i sud-oest mentre que la part sud-est no disposava de cap obertura. Aquesta casa també és feta de maó i ciment.

Una vegada creada la Dirección de Defensa de Costa, la secció sud va ser reformada per l’Estat Major Conjunt i de l’Estat Major d’Artilleria.

Les parts actives estaven acabades cap a setembre de 1938, formigonant i excavant les galeries de mina complementàries i d’accés a recanvis i municions, abric per a personal i sortida a mitjana pendent de la part nord i nord-oest de la muntanya. En data 25 de gener de 1938, tenia assignat un crèdit de 243.300 pessetes que fou aprovat el 25 de febrer.

Per altra banda, la secció nord es va paralitzar per ordre de la Direcció d’Obres segons una carta datada el 18 de juliol de 1938. Aquesta tenia consignat un crèdit de 374.700 pessetes amb data del 25 de gener de 1938 que fou aprovat l’11 de febrer del mateix any.

Per conèixer les vicissituds de la construcció d’aquesta bateria és fonamental el testimoniatge d’un jove que treballà a la fortificació de la muntanya, el senyor Isidre Prats Suñé, natural de la propera població de Ferran. A través dels seus records coneixerem detalls del procés constructiu que són d’un gran valor històric.

Com una dada més de la història d’aquesta fortificació, podem afegir que amb la ruptura del front d’Aragó, la retirada a la vora esquerra de l’Ebre i la decisiva Batalla de l’Ebre, es van equipar les Brigades Mixtes amb questes enormes peces al març de 1938 i no foren mai retornades.

Un llistat del Grup d’Exèrcit de la Regió Oriental datat el 5 de gener de 1939 (deu dies abans que fos ocupada Tarragona) es refereix que a la muntanya de Sant Joan hi havia 2 peces de l’obús Mata de 150 mm.

Un dels records inestimables del senyor Isidre Prats Suñé és el fet que una matinada fou descobert en aigües d’Altafulla, molt a prop de les roques de Tamarit, el cuirassat Canarias que disparà les seves peces contra la ciutat de Tarragona. Part d’aquest esdeveniment no ha estat possible documentarlo fins avui en dia. Realment va ser el creuer Baleares que en data 3 de juliol de 1937 atacà Tarragona i no el Canarias com recordava Isidre Prats. Els

temuts i omnipresents Canarias i Baleares del mateix disseny, semblaven ser vistos a tot arreu el mateix dia.

El vaixell situat a uns 12.000 metres de la costa va obrir foc en direcció al port i la ciutat de Tarragona. Des de la bateria de Tamarit, on la vigilància de l’horitzó es feia dia i nit pels efectius de la Columna Medrano –formada per milicians-, es va repel·lir l’atac efectuant un tret que no va arribar a la nau, però que caigué molt a prop de la costa, fet que va ser descrit al Parte de campaña del Crucero Baleares. Com a conseqüència del retrocés de l’obús i atès que aquestes peces no eren encara ancorades amb el cap de fre, l’obús va bolcar amb gran virulència. Afortunadament cap membre de la bateria no resultà ferit.

El senyor Prats recordava que aquell dia no van deixar passar els treballadors cap a les galeries, acordonant la zona, pel temor d’un contraatac que no es va produir mai. Com que tenia gran confi ança en l’encarregat de l’obra, va poder passar i va veure com l’obús restava completament desplaçat de la seva posició al pou.

Un informe reservat de la segona secció de l’Estat Major de les Fuerzas del Bloqueo del Mediterráneo amb data d’entrada del 10 de març de 1938, informa del següent fet: ...hace unos dias se recibió orden de disparar contra el crucero “Canarias” que estaba

situado frente a nosotros. Se hizo fuego con los cañones que teniamos que no eran sino los mismos de la guerra de Cuba, los proyectiles de los cuales cayeron en la orilla del mar, en cambio los cañones retrocedieron muchos metros hacia atras.”

Aquesta informació corrobora directament el record d’Isidre Prats sobre aquest fet i confirma que encara no s’havien instal·lat els caps de fre de les peces d’artilleria.

A l’octubre de 1936, l’exèrcit feixista ja disposava d’informació confirmada del subministrament de material de guerra per part de Rússia a través dels ports de Cartagena i Alacant. Era necessari contrarestar aquests ajuts i es decideix demanar suport a Itàlia i a Alemanya. A Itàlia se li va demanar, d’entre altres materials bèl·lics, destructors i submarins. Després de llargues negociacions per poder sortejar l’informe de no intervención, Itàlia va mobilitzar diversos submarins en les denominades Campañas de los submarinos italianos. Durant la primera campanya (de novembre a febrer de 1937), es van crear sis agrupacions de submarins. A l’última agrupació, el submarí Galileo Ferraris, va operar per la zona marítima de Tarragona.

Aquest submarí, que havia salpat del port de Nàpols el dia 2 de febrer de 1937, amb el servei de bloqueig a la zona entre Vinaròs, Vilanova i la Geltrú i una línia a distància de trenta milles de la costa, segons consta en el seu informe de campanya, va arribar a la zona tarragonina el dia 5 de febrer. Durant els dies següents, es va dedicar a reconèixer la costa i a observar els vaixells que navegaven molt a prop. El dia 8 de febrer es troba fent guàrdia entre el Cap Salou i el Cap Gros. En aquest últim, fou divisat per llevant un vaixell sense bandera que vorejava la costa i de nom Navarra, matriculat a Sevilla i pertanyent a la flota de Hijo R.A. Ramos de Barcelona.

Aquest vapor havia sortit de Marsella amb un carregament de 730 tones entre camions, robes, aliments i armes, segons se li havia comunicat per radiograma al submarí. Ràpidament es van disparar dos tubs llançatorpedes a una distància de l’objectiu de 700 metres. Tota l’escena és clarament perceptible des de la bateria de Tamarit. El poc calat on es troba el submarí, escassos 12 metres de profunditat, fa que la seva silueta sigui percebuda, així com l’estela deixada pel periscopi. Poc després que el submarí llancés els dos torpedes, el capità del Navarra maniobrà a estribord per varar el buc a la sorra. Des de la bateria, són simples espectadors de la tragèdia.

L’esdeveniment es va comunicar ràpidament a la Comissaria de Defensa de Tarragona i aquesta, al camp d’aviació de Reus perquè sortís un avió d’escolta i protecció que arribà hores després de l’atac. Cal recordar que, en aquest moment, la Bateria de Tamarit no disposava de cap peça d’artilleria i es va limitar a fer foc de metralladora sobre el submarí. Ràpidament, s’observa com des del Navarra és arriat un bot que es dirigeix cap a la platja.

Així mateix, de la xemeneia surt una gran quantitat de vapor. Des del submarí es pensa que un dels torpedes ha donat al vapor, però el fet de no haver escoltat cap explosió, ni veure cap dany al casc, fa que es llancés un tercer torpede que aquesta vegada si fa explosió, ocasionant un gran forat a la proa del pont. Poc després, el submarí va desaparèixer de la costa, no sense donar tota la potència a les seves màquines, ja que va varar per la manca de profunditat i creà una gran taca de sorra remoguda a la mar que era ben visible des de la bateria. La ràpida maniobra del capità del Navarra, José Delltell, fent varar el buc, va fer que la càrrega i el mateix vaixell es salvés d’un enfonsament segur. Malauradament, el fet ocasionà una mort entre el passatge, un dels responsables de l’expedició, el francès Marcel Basset mor ofegat a l’intentar saltar al bot que és arriat. El capità es va lamentar que no se li hagués assignat escolta ni cap protecció.

Aquella nit, el milicians de la Columna Medrano que feien com sempre la vigilància de la costa, van decidir no posar resistència si la gent del poble es presentava per apoderar-se de les armes que havia al vaixell, fet que no s’arribà a produir.

El senyor Isidre Prats recorda que es va recuperar gairebé la totalitat de la càrrega instal·lant un pontó de la Junta del Port de Tarragona cap a la platja, traslladant càrrega a diverses barques de Torredembarra i Tarragona; no sense abans intentar remolcar-lo pel vaixell procedent de Barcelona, anomenat Montcabrer.

Durant la Guerra Civil, el Navarra va ser blanc predilecte dels hidroavions alemanys que vigilaven la costa de Tarragona, metrallant-lo al seu pas. Avui en dia la quilla i quadernes d’aquest vapor, construït el 1908 a Anglaterra, encara es poden veure al lloc on embarrancà. A més, va ser un dels dos únics mercants destruïts en la primera campanya que van realitzar els submarins italians en aigües espanyoles durant el conflicte bèl·lic.

La bateria actualment

Malgrat que han passat vuitanta anys des de la fi de la Guerra Civil espanyola, la bateria de costa de Tamarit ha sobreviscut sense grans desperfectes. Només els edificis contigus han desaparegut, a excepció de l’edifici de la cuina que es conserva en bon estat, inclosa la cuina econòmica. Si bé a l’interior d’una de les galeries de la segona secció s’ha produït un enfonsament del sostre, ja que no estava formigonat, la resta és transitable. La galeria que travessa la muntanya és tota formigonada, laterals i sostres. Els pous de les peces i altres construccions es conserven senceres.

A l’abril de 2007, tingueren lloc unes mobilitzacions veïnals de La Mora i Tamarit, per tal de salvaguardar la construcció que es troba enclavada en un dels últims espais vers de la muntanya de Sant Joan que encara no han estat urbanitzats. L’aparició de maquinària pesada, cartells d’una immobiliària i el tancament del perímetre del recinte, auguraven la fi d’aquesta obra d’arquitectura militar contemporània.

El 4 de desembre de 2008, la bateria de costes de Tamarit quedava protegida en ser inclosa al catàleg de béns a protegir del Pla d’Ordenació urbanística municipal de Tarragona.

Finalment, i tal i com es pot apreciar en les fotografies, la bateria malgrat sobreviure al pas del temps a nivell estructural, per desgràcia es troba plena de pintades i graffitis a les parets, i ple de bruticia al seu interior, tal i com s'aprecia a les fotografies que vam fer, on s'hi troben molts pots de spray, ampolles i brossa diversa. També cal apuntar que ha sigut un espai que, degut a la seva condició d'amagatall i de grans dimensions, s'hi han realitzat diversos actes de caire satànic per els pintades que s'hi troben amb aquest caràcter i les restes de fogueres que hi trobem.

*Molta informació ha estat extreta del Centre d’Estudis Sinibald de Mas, gràcies a la tasca d’Àngel P.Archilla Navarro.