Testimonis escrits de la Guerra Civil a les parets del Pallars Jussà

A continuació, he volgut reflectir algunes de les imatges (malgrat la poca qualitat que poden oferir al ser fetes amb el telèfon mòbil) que vaig capturar quan vaig fer una visita a diversos pobles de la magnífica comarca del Pallars Jussà. Probablement, aquells qui us agrada trobar aquesta mena de testimonis escrits a les parets, amants d'aquesta psicogeografia o d'aquest situacionisme tan emocional, haureu vist aquesta pintada on hi posa "Refugi" a la capital de la comarca, Tremp. Aquest vestigi el podem trobar en una placeta ben cèntrica del nucli urbà, adjacent amb aquesta porta antiga plena de grapes, probablement tan arcaica com la pintada. Com bé sabreu, en acabar la guerra, la barbaritat generada pels bombardejos feixistes sobre la població civil, fou d'un abast dramàtic: 5.000 civils morts per bombardejos a Catalunya. Arran d'aquest infern provinent del cel, a Catalunya s'hi van construir prop de 2.200 refugis per tal de protegir a la població civil o rereguarda, que va patir aquesta acarnissada sobretot durant el període de 1937 i 1938, i allargant-se a Catalunya fins al febrer de 1939, en plena Guerra Civil (1936-1939).

La defensa passiva era un afer municipal, és a dir, eren els mateixos que es volien defensar els qui havien de procurar-se els mitjans, en aquest cas de la fotografia, un refugi.

Però el que més sorpresa ens va causar, varen ser aquests escrits, fets amb llapis (recordeu que en aquell període, res de 'sprays' o retoladors; a més, el llapis perdura molt més en el temps degut a la seva gran resistència al deteriorament provocat pel clima i el pas del temps), que encara perduren en aquesta petita entrada d'una casa de Guàrdia de Noguera, al carrer del Vall, en el qual hi podem analitzar diverses frases escrites per pontoners franquistes, en plena ocupació de la vila, on hi podem llegir el següent:

"Bivan los Pontoneros Jose Borras de la 8ª Unidad de Zaragoza y nuestro capitán y oficiales y viva Franco y Arriba España. ¡Franco, Franco, Franco!. Pontoneros 8ª Unidad." També hi podem veure una creu catòlica i una mena d'esvàstiques nazis.

A la següent fotografia hi podem llegir més frases destacades com les que veieu a continuació:

"Viva Nuestro Capitán Don Ramon Berdejo, Vivan Nuestros Oficiales. ¡Viva España! ¡Una, grande y libre! ¡Arriba España! ¡Viva Franco! ¡Vivan los Pontoneros!".

En aquesta tercera i quarta imatge que veureu, de la mateixa paret, també hi trobem, a part dels escrits amb llapis, marques rasgades a la paret amb contingut similar i probablement realitzades el mateix dia on hi posa:

"Viva Pontoneros fuertes fuertes, Viva España, Viva la 9ª que siempre fue ? (contingut indesxifrable)"

A la part inferior de la darrera imatge, hi trobem una referència ben interessant on hi podeu llegir "Pontoneros fuertes en el Río Ebro".

Aquestes guixades o escrits, inclouen alguns noms que apareixen desordenadament i que probablement podrien ser els autors d'aquestes: José Romero, i Ricardo.

Finalment, per tal d'entendre i situar en context aquests escrits, cal que fem una breu síntesi del que fou l'ocupació franquista al Pallars Jussà:

El dia 6 d’abril de 1938 les tropes franquistes procedents del Pont de Montanyana van ocupar els pobles de Sant Adrià, Claret, Puigverd, Fígols i Talarn, aconseguint a la vegada passar a l’altre costat de l’embassament de Sant Antoni i ocupant la central hidroelèctrica de Talarn. A la matinada del dia set, ocuparen Tremp i amb camions requisats van formar dues columnes que seguiren la carretera i arribaren pel sud fins al pas de Terradets, i pel nord fins a la Pobla de Segur, aconseguint així el control de totes les centrals hidroelèctriques de la zona. Els dies següents les unitats franquistes prosseguiren l’ocupació en dues direccions: cap al nord, en direcció a la Vall d’Aran i cap a l’est, pel mig de la Conca, van utilitzar com a eix la carretera de Tremp a Artesa de Segre ampliant el cap de pont (o també capçalera de pont, és una fortificació armada que protegeix l'extrem d'un pont més proper a la posició enemiga), a l’altre costat del riu Noguera Pallaresa. Amb això perseguien un doble objectiu: controlar l’única carretera que comunicava cap a l’interior de Catalunya; i crear més espai defensiu per protegir les recents ocupades centrals hidroelèctriques. Al nord anaren ocupant els pobles de Gerri de la Sal, Baro, Sort, Llavorsí, Esterri d’Àneu i el dia 20, un cop ocupada la Vall d’Aran, arribaren a la frontera amb França. En pocs dies i amb poques baixes, l’exèrcit franquista havia ocupat totes les centrals hidroelèctriques i gairebé tot el Pallars.

Les tropes franquistes no continuaren aleshores llur ofensiva i progressió cap a la vall del Segre i es quedaren al Pallars, situant-se als cims pròxims paral·lels al riu Noguera. Allí s’atrinxeraren i hi romangueren el que quedava de 1938 i del gener al març del 1939. A la Conca, aquesta línia de front s’establí en un terreny més pla, però aprofitant també els possibles avantatges del terreny. El front pallarès va quedar establert en una línia que començava a Terradets i passava, en el primer sector, de sud a nord, per la serra del Cucut, la Campaneta, Porredó, Mont de Conques, Sant Corneli, Roc de Pessonada, i Llania. Totes aquestes posicions eren ocupades per les tropes de la 63a Divisió, la del general Tella, que tenia el comandament general a la Pobla de Segur.

És evident que els franquistes establiren aquest front amb propòsits defensius, per tal d’anar preparant accions en altres fronts o bé per donar temps de recuperar forces per continuar, arribat el moment, l’ofensiva interrompuda. El paper ofensiu, doncs, havia de correspondre a les tropes de la República.

Pel que fa als combats, el dia 22 de maig l’Exèrcit Republicà inicià una formidable ofensiva en gairebé tot el front i es produïren terribles combats en molts indrets de la línia. Així ho reflecteixen els Partes diarios de operaciones de les Divisions franquistes.

Aquells combats aferrissats de finals de maig no portaren a cap victòria ni a cap guany significatiu de terreny per part de les tropes de la República, si bé es convertiren en símbol d’enfrontaments sagnants i absurds a dos llocs fins aleshores ignorats, les Pedres d'Auló i Sant Corneli.

El final dels combats de maig del 1938 no representà la fi de l’activitat bèl•lica a la comarca, ni de bon tros, encara que potser no es repetiren combats de la intensitat d’aquells. El dia 22 de juliol les tropes de la 133a Brigada Mixta de l’Exèrcit de la República llançaren un fort atac sobre les posicions franquistes de Baladredo. Dos dies de cruenta lluita constaten el nou fracàs republicà. Allí hi perderen la vida un munt de nois de la lleva del biberó fet que, actualment, els antics combatents de la brigada recorden amb una trobada anual en aquelles contrades. El dia 31 del mateix mes hi hagué un altre fort atac republicà, aquesta vegada sobre les posicions franquistes d’Esplà. De nou, fou un fracàs, però aquest cop amb un final esgarrifós ja que les bombes incendiàries que tiraren sobre les tropes republicanes calaren foc al bosc i tingueren moltes baixes – es diu unes 300– cremades en llur majoria.

Es pot dir que aquests foren els darrers combats amb un cert ressò en el front pallarès. Els mesos d’agost i setembre tot l’esforç d’ambos bàndols es dirigí al front de l'Ebre.