Quan el teló s'obria a les parets de pobles i barris: un exemple a La Torre de Fontaubella.

Normalment, alguns pobles i viles petites dels Països Catalans conserven el privilegi de guardar entre els seus vells murs i parets, algunes restes de la nostra història, testimonis escrits d’un temps o una generació, que com les nostres, tenia les seves lluites, protestes i reivindicacions; algunes de les quals avui encara conservem, o bé no han deixat mai d’existir. En el cas d’avui, ens toca parlar d’aquesta pintada fotografiada aquest 2020 a La Torre de Fontaubella (Priorat), on encara s’hi veu el lema ‘Independència’ signat pel PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional) juntament amb la falç i el martell.

És per això, que avui dedicarem l’entrada a parlar d’aquesta organització política, una de les que van forjar arrels de creixement i construcció del MCAN (Moviment Català d’Alliberament Nacional).

Durant els anys on podríem situar cronològicament aquesta pintada, probablement entre els anys 80 i 90 , l'independentisme català, minoritari en la societat catalana del moment, serà majoritàriament d'esquerres, degut a motius històrics que així l'han conformat, i és que tenint en compte que venint d'un règim on de qualsevol rastre de catalanisme que anés més enllà del regionalisme o el reducte folklòric havia d'ésser durament perseguit; les primeres organitzacions que assumeixen l'independentisme seran properes al marxisme, com el PSAN, malgrat que aquest esdevingui d'una escissió del Front Nacional de Catalunya que no fou pas una organització estrictament d'esquerres sinó més aviat de caràcter transversal i netament nacionalista (i de retruc antifranquista).

Quan vaig veure aquesta pintada, el primer que em va passar pel cap alhora d’escriure aquest article, va ser un llibre titulat “Les Parets Parlen – Les pintades de la protesta en temps de llibertat (1976-2000)” , del periodista Jesús Conte, on hi ha participen diversos comentaristes col·laboradors destacats, com en Lluís Maria Xirinacs, del qual en parlarem més endavant, enforquillant-lo amb la seva vinculació a organitzacions i candidatures properes al PSAN. Aquest llibre fa tot un recull de diverses pintades polítiques de moviments socials, classificades per temàtiques. Curiós i alhora interessant.

Tornant al tema en qüestió, el Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) va néixer com un partit independentista d'inspiració marxista. Va ser creat l'any 1968 a conseqüència d'una escissió del sector més esquerrà del Front Nacional de Catalunya com a partit independentista i revolucionari català d'orientació marxista. Inicialment només tingué implantació al Principat de Catalunya, però posteriorment també a la Catalunya Nord (setembre de 1971), al País Valencià (juliol de 1974) i a les Illes (febrer de 1976). Va estar integrat dins el Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional(1979-1979), al Moviment de Defensa de la Terra (1984-1989), a Catalunya Lliure (1989-1996) i darrerament a Solidaritat Catalana per la Independència (2010-...). Entre els seus líders històrics cal destacar a Josep Guia, Xavier Romeu i Juvé i Joan Josep Armet i Coma.

Quan féiem referència anteriorment a Lluís Maria Xirinacs, no ho féiem en va, ja que aquest també va tenir un protagonisme destacat en la història tant del partit com en general del moviment independentista contemporani, sobretot tinguent en compte que el Bloc Català de Treballadors i un grup d'independents encapçalats per Lluís Maria Xirinacs van impulsar una candidatura per a les eleccions anomenada Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional, on també s'hi va afegir el PSAN, a les eleccions de 1979. El BCT provenia de la fusió del Moviment d'Unificació Marxista (MUM) amb escissions del Partit del Treball d'Espanya i del Partit Socialista de Catalunya-Congrés. Encara que el MUM provenia parcialment d'una escissió del PSAN, en el moment de la creació del BEAN la majoria d'exmilitants del PSAN ja havien abandonat el BCT. Al País Valencià la coalició també va rebre el suport del Partit Obrer d'Unificació Marxista de Castelló i el Col·lectiu Socialista del País Valencià, una escissió del Partit Socialista del País Valencià. A les Illes Balears es va intentar que el Partit Socialista de Mallorca i el Partit Socialista de Menorca es presentessin dins la coalició del BEAN, però finalment es van presentar separats en una candidatura anomenada Socialistes de Mallorca i Menorca.

Els primers llocs de la llista de Barcelona van ser ocupats per Xirinacs (independent), Fèlix Cucurull (independent), Jordi Moners (PSAN) i Joan Anton Sànchez (BCT). En total, el PSAN va tenir 13 candidats a la llista, hi va haver 12 independents i el BCT en va tenir 11. A les altres circumscripcions, el PSAN va tenir més caps de llista perquè era el partit amb més presència fora de Barcelona. Concretament, els caps de llista van ser Pere Crosses a Girona, Maria Mercè Marçal a Lleida, Xavier Romeu a Tarragona, Helena Nomdedéu a Castelló, Josep Guia a València i l'independent Toni Miró a Alacant.

El BEAN va aconseguir més de 40.000 vots a les eleccions, però no va obtenir cap diputat. El PSAN va ser crític amb la coalició. De bon principi ja hi va haver tensions internes pels primers llocs de la llista i pel possible ús abusiu de la imatge de Xirinacs.

A les comarques del Camp de Tarragona el PSAN tingué presència sobretot als grans nuclis urbans com Reus, Tarragona, Valls i Montblanc, tot i que es podien trobar militants en municipis més petits on s’hi trobava algun membre dispers sense arribar a formar un nucli actiu en aquest.

El 1983 el PSAN es va convertir en l'eix del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), creat el 1984 per mitjà de la unió amb Independentistes dels Països Catalans (IPC), nom adoptat pel PSAN-Provisional.

L'agost de 1987 la Coordinadora Nacional del MDT i la del PSAN, reunides a Vinaròs, aprovaren la teoria del Front Patriòtic. El desembre de 1987 les Joventuts del PSAN i els Joves del Front Patriòtic Català (vinculades llavors del PSAN) s'uneixen i formen Maulets el maig de 1988.

L'abril de 1989 Terra Lliure propugna una candidatura única a les eleccions europees. Aquesta candidatura, anomenada Catalunya Lliure, rep el suport del PSAN i MDT i dels Maulets. El Moviment de Defensa de la Terra es dissol en favor de Catalunya Lliure (agost de 1989). El PSAN va participar en l'organització fins al 1996, quan va retirar els seus representants de la Coordinadora Nacional de Catalunya Lliure.

Des del 1996, el PSAN impulsa la pròpia organització, mitjançant treball de formació amb diverses jornades formatives anuals, aplecs a l'Horta, el Baix Camp [el mític aplec celebrat a La Selva del Camp (Baix Camp), conegut com l’Aplec de Paret Delgada, on s’hi troba precisament l’ermita amb aquest nom] i el Vinalopó Mitjà i el manteniment continuat de la revista Lluita.

L'octubre de 2010, el PSAN va acordar donar suport a la candidatura Solidaritat Catalana per la Independència amb l'objectiu de potenciar una candidatura obertament independentista a les eleccions al Parlament de Catalunya. Segons l'acord, representants del PSAN tancaren les llistes de les circumscripcions de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona alhora que s'estudià la possibilitat de repetir la coalició a les eleccions a les Corts Valencianes.

L'octubre de 2015 el PSAN emeté un comunicat anunciant la suspensió de les seves activitats públiques a causa de la manca de mitjans econòmics, així com l'edició d'un darrer número de la revista Lluita. En el mateix comunicat però assegurava llur continuïtat tant en l'estructura interna com en la finalitat del partit.

I per acabar amb aquesta publicació, podríem reflexionar entorn al món de les pintades. Pot semblar absurd en els temps actuals; però el fet de trobar murals i pintades a dojo quan caminava per exemple per l’Avinguda dels Jocs Olímpics de Reus, de Maulets sobretot, em feia intuir que a la ciutat hi havia gent compromesa amb l’activisme polític, en aquest cas independentista. Però el mateix em passava, i em segueix passant (tot i que el món de les pintades polítiques ha anat minvant amb el temps, sobretot per part d’aquelles organitzacions o partits polítics institucionalitzats que han anat abandonant progressivament l’agitació al carrer) quan vaig a pobles i ciutats d’arreu de la Península, i em fixo amb les pintades, adhesius, murals que s’hi poden trobar. Moltes d’elles, restes d’un passat on moltes lluites han estat sempre presents, algunes han perdut sentit (sobre la insubmissió a la ‘mili’, la llibertat de presos polítics que ja no són vius o que ja van ser posats en llibertat, la solidaritat amb pobles que estaven en guerra contra estats imperialistes, etc) i d’altres, com la de la publicació d’avui, segueixen vigents, malgrat visquem en un context diferent.